Els bisbes espanyols i catalans han sortit de l’armari. L’episcopat de la península ibèrica no ha pogut evitar allò que tots i totes sabíem: han dit clarament que defensen el patriarcat, els més poderosos, i de forma clara el partit conservador i espanyolista més dretà dels últims temps.
Em vénen al cap moltes reflexions i frases de la Bíblia com la que afirma “deixeu allò que és del Cèsar per al Cèsar, i allò que és de Déu per a Déu”, en clara al·lusió perquè la religió no s’interposi en els afers públics i polítics. Una frase, però, que mai s’ha complert vist el paper que l’Església i la resta de religions han jugat al llarg de la història a través de la política. El règim de Franco nacionalcatolicista és l’exemple més recent i clar en aquest aspecte.
Però sigui com sigui, el què està clar és que l’episcopat espanyol i català s’ha pronunciat clarament a nivell polític. Defensen el PP. Defensen la no intervenció o diàleg amb els terroristes d’ETA per aconseguir la pau “ja que això no es pot permetre en un país que viu amb llibertat”. La mateixa llibertat que no reconeixen per al col·lectiu gai i lesbià amb la igualtat de drets que han aconseguit en aquesta darrera legislatura. Tampoc sento crítiques per al PP, un partit que no va negociar amb Irak –país on no hi havia cap guerra ni conflicte- sinó que donant suport als EEUU va aconseguir que milers i milers de ciutadans d’aquell país i dels països bel·ligerants morisin.
La jerarquia eclesiàstica catòlica pot dir la seua. I ben clar que ho ha dit. Tenim allò que ja sabíem: una església allunyada de la pluralitat, del vertader missatge del seu fundador i sobretot, una església en contra de la igualtat i de la justícia. El nou “Sant Pare”, ultraconservador, va ser elegit per aquesta cúpula rica, opulenta, allunyada de la revolució cristiana, i sobretot, farcida de personatges encara franquistes i clarament dretans.
Per què un estat democràtic perpetua els privilegis i financia aquesta religió amb els diners de tothom? La resposta la té un PSOE que ha jugat amb ells durant quatre anys i no ha estat contundent. Espero que ben aviat aquests privilegis s’acabin, i que aquestes veus ultraconservadores hagin de rectificar. Tanmateix, cal recordar que és el que sempre han fet: anar en contra de la igualtat, de la justícia i dels avenços socials i científics. Que Déu els agafi confessats.
Em vénen al cap moltes reflexions i frases de la Bíblia com la que afirma “deixeu allò que és del Cèsar per al Cèsar, i allò que és de Déu per a Déu”, en clara al·lusió perquè la religió no s’interposi en els afers públics i polítics. Una frase, però, que mai s’ha complert vist el paper que l’Església i la resta de religions han jugat al llarg de la història a través de la política. El règim de Franco nacionalcatolicista és l’exemple més recent i clar en aquest aspecte.
Però sigui com sigui, el què està clar és que l’episcopat espanyol i català s’ha pronunciat clarament a nivell polític. Defensen el PP. Defensen la no intervenció o diàleg amb els terroristes d’ETA per aconseguir la pau “ja que això no es pot permetre en un país que viu amb llibertat”. La mateixa llibertat que no reconeixen per al col·lectiu gai i lesbià amb la igualtat de drets que han aconseguit en aquesta darrera legislatura. Tampoc sento crítiques per al PP, un partit que no va negociar amb Irak –país on no hi havia cap guerra ni conflicte- sinó que donant suport als EEUU va aconseguir que milers i milers de ciutadans d’aquell país i dels països bel·ligerants morisin.
La jerarquia eclesiàstica catòlica pot dir la seua. I ben clar que ho ha dit. Tenim allò que ja sabíem: una església allunyada de la pluralitat, del vertader missatge del seu fundador i sobretot, una església en contra de la igualtat i de la justícia. El nou “Sant Pare”, ultraconservador, va ser elegit per aquesta cúpula rica, opulenta, allunyada de la revolució cristiana, i sobretot, farcida de personatges encara franquistes i clarament dretans.
Per què un estat democràtic perpetua els privilegis i financia aquesta religió amb els diners de tothom? La resposta la té un PSOE que ha jugat amb ells durant quatre anys i no ha estat contundent. Espero que ben aviat aquests privilegis s’acabin, i que aquestes veus ultraconservadores hagin de rectificar. Tanmateix, cal recordar que és el que sempre han fet: anar en contra de la igualtat, de la justícia i dels avenços socials i científics. Que Déu els agafi confessats.
2 comentaris:
Jordi,
I sento com prediquen allò que no creuen.!
Tenen la nostàlgia de les foscors de la història./
Carreguen contra els qui volen vorrar lliurement./
Aposten per aquell que més renega de ser lliure./
Han agafat el camí de la inconsciència./
El sexe és el pecat de tots els temops,/
des d'Adam que caigué en temptació./
No saben què és l'amor ni el seu sabor./
Viuen en la foscor permanent d'un armari calumniós./
Tenen condició humana, però castiguen el desig/
de l'ésser diferent i del de l'igual cos./
Tot és pecat arreu, menys la luxúria,/
menys l'opressió permanent de l'esperit./
Castiguen l'estimar-se perquè no estimen,/
ni a l'ésser suprem que diuen adorar./
Els humans poden triar entre home i dona/
perquè l'important és estimar.
Una abraçada,
emigdi
No cal anar tant "lluny" per posar l'exemple del paper de l'Església en la política espanyola. La constitució diu que l'estat és aconfessional, amb la qual cosa l'Església té un paper més privilegiat respecte la resta de religions.
El PSOE no havia dit que reformaria la constitució? Realment crec que ha perdut una bona oportunitat per fer-ho i que l'estat passi a ser laic, i ara més que mai perquè amb la nova població immigrada no pot ser que unes creences tinguin més "importància" que d'altres...
Publica un comentari a l'entrada