La bombolla immobiliària ha esclatat. Només cal veure els efectes que es produeixen dia a dia, tant ben reflexats a través dels mitjans de comunicació. Però cal recordar d'on venim per saber on anem. I sobretot, conèixer políticament allò que es deia i que es diu.
Les polítiques d'Habitatge són una prioritat del Govern de la Generalitat, no des d'ara sinó des de fa temps: ho avalen els diners gastats quan encara no havia esclatat la crisi així com el Pacte Nacional per l'Habitatge i la LLei del Dret a l'Habitatge. Tot i això, certament encara fan falta moltes coses per fer.
Enguany, a les Terres de l'Ebre, només amb els pisos de protecció oficial que construiex directament la Generalitat estem invertint més de 6 Milions d'euros, a banda de les prop de 1000 sol·licituds d'ajut al lloguer, a més dels ajuts a la rehabilitació, entre d'altres inversions.
Voldria, però, recordar el què deien alguns partits catalans ara fa poc. Per això, us transcric el següent article de la diputada Dolors Clavell, experta en habitatge i representant d'ICV al Parlmament català. Crec que fa un anàlisi correcte del que està passant que pot ajudar a entendre el per què d'aquesta situació.
"Estem espantats pel què està passant en l’economia mundial i els seus efectes en les nostres butxaques. I això ens pot fer creure que la causa de la crisi immobiliària al nostre país és estrictament la vergonyosa crisi financera iniciada als Estats Units, gestada en anys de desregulació i descontrol del sistema financer. No és cert, o la veritat no és només això.
La crisi que patim té també causes pròpies derivades d’un sector immobiliari que, enlloc de primar la professionalitat, el rigor i els beneficis raonables, ha estat dominat per pràctiques i valors merament especulatius, aspecte negat reiteradament per part d’agents sens dubte influents. És il·lustratiu recordar l’encès debat que es va mantenir a Catalunya ara fa només un any, arrel del contingut del Pacte nacional de l’habitatge i la Llei del dret a l’habitatge. CiU i PP no es van adherir al Pacte ni a la Llei, que sí van comptar amb la complicitat dels agents socials. En aquella discussió, aquests grups polítics i també altres veus van negar que s’estigués produint un excés d’oferta d’habitatges a uns preus que la gent no podia pagar. Alguns denunciàvem la injustícia d’aquesta realitat i la necessitat d’adoptar mesures des de la política d’habitatge –també des de la fiscal i hipotecària– per reconduir la situació en favor dels exclosos del mercat, i se’ns va titllar d’extremistes.
Ara la bombolla ha esclatat. Una de les lliçons que podem extreure’n és que hem de saber diferenciar entre les opinions sustentades en l’interès comú i aquelles que en realitat defensen interessos molt concrets i parcials. També constatem que en l’economia oficial de tots aquests anys no hi ha hagut un qüestionament de les pràctiques especulatives i el repartiment de guanys desorbitats entre molt pocs. Plantejar qualsevol límit o control ha estat qualificat sistemàticament d’intervencionisme malsà.
Després de l’any que ha transcorregut i sabent el que sabem ara, pot seguir-se mantenint que no calia intervenir? Ja no; avui és molt més fàcil que aleshores defensar que hi havia i segueix havent-hi necessitat d’actuació pública en favor de la població mancada d’habitatge.
En l’actual context, es revaloritza l’aposta per la creació d’un parc d’habitatges amb preus limitats, no sotmesos als vaivens del mercat. I ja no pot justificar-se la construcció indiscriminada lligada a l’especulació immobiliària, que ha permès que Espanya hagi construït més que Alemanya, França i Gran Bretanya junts i a uns preus absolutament inaccessibles per a la població; o que una gran part d’aquestes construccions es mantinguin totalment buides, servint únicament com a inversió i no com a sostre per alguna persona o família necessitada. Igualment, s’acredita la conveniència de posar controls a l’activitat d’intermediació immobiliària, que durant aquests últims anys ha estat envaïda per múltiples agents sense escrúpols. Aquests i altres objectius van ser els inspiradors de la Llei i el Pacte, en aquell moment tan difícils de defensar. El temps i els esdeveniments de l’últim any haurien de servir per ressituar una mica a cadascú."
